VERSONAUTAS

PRELUDI A LA LENTITUD

Arts vives

Espectacle de música i poesia escènica

Constantment assetjats per la tirania del fer, oblidem que podem detindre el temps sempre que vulguem, sincronitzar-nos amb un temps que no busca. El mal del segle: estar ocupat.

Preludi a la lentitud és un poema sonor, és una meditació col·lectiva, és un anhel de detindre’ns, és un manifiest.  

 
 

FITXA ARTÍSTICA

Direcció i Interpretació: Versonautas / Roqui Albero · Veus, trompeta, marímbula / Ana Sanahuja · Veus, piano, sintetitzador / Text i mirada escènica · Pablo Rosal / Música i espai sonor · Versonautas / Art i vestuari · Teresa Juan / Disseny d’il·luminació · Ximo Rojo e Hipólito Patón i Jrisa Lialia (versió estrena site-specific) / Video · Nacho Carrascosa i Nelo Olmos / Producció · Versonautas

*Fotografia i cartell: Teresa Juan

Preludi a la Lentitud ha rebut el suport de l’ Institut Valencià de Cultura, la Regidoria d’Acció Cultural de l’Ajuntament de València i el Festival Russafa Escènica.

 

Descarregar Dossier

MARC TEÒRIC

Preludi a la Lentitud ens instal·la en un lloc previ a tot fer. Mitjançant la música i la paraula, ens submergim en una meditació guiada, en un entrenament sensorial que ens situa en el llindar de la percepció.

Aquesta peça, aquest clar en el bosc, obre una escletxa que ens porta a l’obertura espiritual a través de la repetició, de l’espiral, de la insistència. El fet d’incidir en la bellesa d’allò simple, poc a poc ens va encisant. La clau és: “Confia en mi. T’atreveixes? Repetim.”

En realitat, Preludi a la Lentitud és en si mateix la diana, la fi, és la gestació de l’escenari òptim, aquell que ens prepara per a l’amor. Ens trobem en un lloc on hem deixat d’esperar quelcom, en el qual fer significa estar completament en la situació present.

Aquesta peça ens proposa una meditació artística, que aspira a deixar-nos en l’avantsala del nostre propi punt de partida. Així com en un passeig o en la contemplació d’un quadre l’efecte es manifesta al cap d’una estona d’observar o de caminar, de la mateixa manera, pas a pas i mitjançant la figura de dos “oficiants” que ens guien, anem construint des del no res, abraçant la imperfecció. El que veiem està sorgint de l’instant, neix aquí, del fet de saber que no tenim res a fer. Hem vingut a no fer.

Al segle XXI hem arribat a la “consciència”. Som conscients del fet escènic, de l’art, de la ciència. Però aquesta consciència no pot ser la fi del trajecte, més aviat ha de ser el tret de sortida d’una nova etapa. Ser conscients de les coses no ens converteix en els més llestos de la història, més aviat ens hauria de convidar a ser els més espirituals, els més responsables de la nostra llibertat, aquella que ens porta a emprendre el vol. Som tan llestos, tenim tants coneixements? Hi entenem tant de tot? Demostrem llavors que sabem volar.

Ja no podem continuar sent éssers innocents. Hem de deixar de ser mers psicòpates totalment mancats d’un sentit comunitari i espiritual. Ja només ens queda fer caure a la gent en paranys bells. En comptes d’aprofundir tant en el progrés, més aviat podem invocar el retorn. Davant de tanta imatge que inhibeix la nostra capacitat d’imaginar, proposem construir des del so i la paraula. No anirem cap endavant, anirem cap endarrere.

Així, la música, i també la poesia, han de tornar a néixer per a tenir sentit, han de tornar a dir-se, a explicar-se. Perquè si no, estem com està aquest món, on cadascú està atomitzat i fragmentat, i explica la seva història i diu: “però si jo faig el que em neix, són ells que no m’entenen”. D’aquesta manera, construïm, pas a pas, el que significa que la música aculli l’experiència del món, del temps. I sobre aquest temps en el qual estem perduts, aquesta li posa un ordre, i li posa una cadència, i li posa una frase. Llavors, és així que li trobem sentit a la vida. I és així que sorgeix la màgia, perquè la música l’única cosa que fa és agafar el temps i delimitar-lo. I aquest és el seu parany, i el seu poder.

Preludi a la Lentitud succeeix, s’instal·la en nosaltres, s’incorpora, ens deixa a punt.
Preludi a la Lentitud és un acte mental i alhora vivencial.

“Podem detenir el temps sempre que vulguem.
El pas del temps no és el Temps!
Som l’absència de temps.”

Us hem convidat, benvolguts espectadors, per a retrobar-nos!

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Politica de Privacidad

ACEPTAR
Aviso de cookies